Els Nadals

Els Nadals…Quina època tan meravellosa! Totes les llars adornades amb avets carregats de boles i llumenetes i amb betlems custodiats pels pares, per tal que la figureta de la Verge no es trenque per enèsima vegada.

Són eixos dies en què els petits tenen la boca oberta per sorpresa les vint-i-quatre hores del dia des de la nit de Nadal fins al 7 de gener i en què no deixen de jugar, córrer, cridar, saltar i trencar coses. Són els mateixos dies que els pares es tornen bojos buscant la nova nineta que s’ha esgotat a totes les tendes, regatejant preus, preparant suculents menjars, organitzant a tothom... I són els mateixos dies en què els vells es maregen  com cap altre dia i deixen de saber quants néts tenen, quins són de qui i a casa de quin fill, nora o consogre ha d’anar.

Ho vulguem o no, és inevitable que es vaja caldejant l’ambient i hi haja alguna que altra discussió. Tot queda en res, però, amb un simple “Salut i felicitat per a tots!” acompanyat d’un brindis i d’un “Per molts anys!”.

Eixos dies poden semblar odiosos i pesats però el cert és que són bells, emotius i plens de bones intencions. és veritat que quan recordem algun Nadal sempre esmentem allò que va estar malament: que si el pollastres es va passar de temps al forn, que si el torró estava dur, que si Anna va estar una miqueta boja... Però a la fi sempre diem “En realitat, van estar bé, com sempre” i ho diem perquè vam estar tots reunits en família i compartint l’alegria de les festes. 

Què fàcil és queixar-se!

<< 

-          Deixa de fer soroll, que estic llegint!

-          Deixa tu de llegir, que haig de practicar!

>> 

Et queixes de ta mare, de ton pare i dels teus germans. Et queixes de la teua ciutat, del teu país i de la teua bandera. Et queixes del teu treball, dels teus companys i dels teus superiors. Et queixes dels costums de la teua societat, de la seua fe i del seu ateisme. Et queixes de les barbaritats que se li estan fent al planeta terra, de com de pesats són els que tracten de protegir-la i dels que tant els fa una cosa com l’altra. En definitiva: et queixes, sí. Tu i tots.

Què fàcil és queixar-se! Si siguera tan fàcil com trobar solucions, no tindríem cap queixa. Només dient unes quantes paraules ja estaria solucionat. Fàcil, molt fàcil. No és així, però: les coses no es solucionen en un instant ni no requereixen cap esforç. Al contrari: viure en harmonia precisa la col·laboració de tots.

Solventar els problemes i els desacords requereix una implicació i un respecte que poca gent està disposta a tindre’l. El dia que comencem a comportar-nos com a éssers racionals, a parlar en comptes de cridar, a conversar en comptes de discutir, a implicar-nos en comptes de només queixar-nos, a escoltar en comptes de sentir, a respectar-nos en comptes d’atacar-nos, eixe dia, trobarem la solució a tots els desacords que tenim. Aconseguirem, per fi, suportar que el del costat pensi diferent. Aconseguirem entendre que la vida no és només d’un color, que hi ha tantes formes d’interpretar-la com persones al món. Aconseguirem tornar a abraçar a qui era l’enemic. Aconseguirem adonar-nos que no està sempre bé el que nosaltres creiem que ho està, que podem enganyar-nos, com tothom. Aconseguirem gaudir. Aconseguirem conviure.

Pensa, parla, escolta, implica’t, reflexiona i respecta. Ho veuràs tot molt millor.

10/12/11 Genial

      No hi ha res com gaudir d'allò que t'agrada.No hi ha res com compartir una passió. Res millor que la satisfacció generada per alliverar l'energia que tens a dins del teu cos. L'esforç, la perseverància i l'optimisme front a les possibles adversitats terminen per convertir-se en un somriure als llavis que difícilment pot esborrar-se.
     FLASHMOB DANCE CASTELLÓ
     http://vimeo.com/33517158 Minut 13 =)

NOVA VERSIÓ http://www.youtube.com/watch?v=pJwFg13_-s8
                            http://www.youtube.com/watch?v=ZhupQldsKNA&feature=related

Els meus herois

Si preguntem a un infant pels seus herois, el més probable és que ens parle d’un ser fictici amb poders especials que el fan invencible.  Spiderman, Superman, Catwoman, Batman...tots tenen cadenes de producció de motxilles, samarretes, tovalloles, pilotes, estoigs i, fins i tot, menjar amb la seua cara dibuixada. Tots ells persegueixen el mal i no s’aturen fins que el delinqüent és a la presó, fet que provoca l’admiració dels més petits, i dels no tan petits.

Malauradament, en la majoria dels casos, les adulacions mai van dirigides als herois reals, a les persones que tracten d’acabar amb el “mal real”, qualsevol quina siga la seua aparença: un càncer, un assassí, un problema burocràtic, una canonada trencada, un paper llençat al terra... La gent no admira la vertadera heroïcitat que té davant, recorre al cinema i als còmics per a dipositar tot el seu suport i ànims en personatges que no fan una contribució real. Metges, advocats, personal de neteja, professors, arquitectes, economistes, pares, mares, veïns... entre molts altres ens han ajudat o han solventat un vertader problema. Han atrapat l’antiheroi de la pel·lícula, en un moment o altre, i ens han solucionat un conflicte real. És cert que no tothom actua de manera elogiable, tot i així hauríem de valorar més els nostres semblants.

Els herois de ficció deixaren de tindre valor per a mi el dia que em vaig adonar de tot el que han fet per mi les persones a les que he conegut.  El mateix dia que vaig ser conscient del sacrifici i esforç que els havia suposat fer-ho. El mateix dia que les coses es van adreçar, després que es van tòrcer.Els meus herois no vesteixen capa ni són només vulnerables a la criptonita o , fins i tot, a no res. Són éssers humans normals, igual de vulnerables que els demés. Precisament això els converteix en els meus herois. Els seus esforços, mèrits i fracassos  són conseqüència de la bona voluntat que els ompli per dins; voluntat que els espenta a fer coses veritablement admirables.

Diversitat lingüística II. Objectiu: entendre'ns.

La globalització a la que està sotmesa la societat actual dóna lloc a una gran diversitat de llengües i cultures compartint una mateixa ciutat, un mateix carrer i, fins i tot, una mateixa casa. Aquesta diversitat es veu fomentada per les relacions internacionals entre persones de qualsevol lloc del món, amb diferents objectius.

Malgrat el predomini d’aprendre una nova llengua per motius de treball, cada vegada pren més importància l’estudi d’aquesta per curiositat o simple passatemps. Siga com siga, aprendre una nova llengua suposa conèixer una nova manera d’entendre el món. Cada paraula d’un idioma presenta una d’homòloga a un altre, encara que existeixen certs termes amb unes connotacions especials impossibles de ser traduïdes. Aquests no només tenen como a significat la definició que hi apareix al diccionari, sinó que darrere d’ells hi una història que agermana els membres de la comunitat parlant.

Un poble es defineix per la seua història, la seua cultura i la seua llengua. La convivència de diferents cultures a un mateix territori ens ha de servir per derrocar les muralles que ens separen. Aquestes muralles, més que per tindre negocis productius amb l’estranger, han de desaparèixer per acabar amb les enemistats sorgides per la incomprensió de la nostra societat veïna. Han de desaparèixer par tal de fer-nos veure com som: ésser humans, iguals.

Parlar un mateix idioma crea el sentiment d’unitat més fort que pot existir entre les persones. La diversitat lingüística suposa “entendre’ns” amb persones de diferents cultures i pensaments. Ara, estimats lectors, només ens cal reflexionar sobre les connotacions que té al nostre idioma la paraula “entendre’ns”. 

CCV'11: Oviedo

Quan coneixes a una persona mai saps com acabarà la vostra història. Us tornareu a veure? Sereu amics? Us enfadareu? Tindreu els mateixos gustos? Acabareu decebent-vos l’un a l’altre? Només quan passa el temps podem contestar a aquestes preguntes. Però, quant de temps és necessari per a conèixer a algú?

Jo només vaig tindre quinze dies per a conèixer a vint-i-nou persones i, malgrat com de ràpid es passaren, van ser suficients per a adonar-me que m’haguera encantat tindre-les a prop tots els dies.

El 14 de juliol vaig arribar a la residència “San Gregorio” d’Oviedo preparada per a passar quinze dies d’entreteniment amb gent desconeguda per a mi. El primer contacte amb els que anàvem arribant es repetí una i altra vegada fins que ja hi érem tots. I una i altra vegada pensaves: “qui és tota esta gent? Seran simpàtics? Seran amables?” El procés consistia en dir el nom i el lloc de procedència. A poc a poc començàrem a associar els noms amb les cares i amb els projectes que anàvem a fer (encara que si no recordàvem el nom d’algú només havíem de pegar una ulladeta a la seua targeta d’identificació del campus). Érem reunits  al saló de la residència “San Gregorio” trenta alumnes de ciències atorgats amb una beca d’estiu per a passar quinze dies gaudint de la ciència i de companys amb els mateixos interessos que nosaltres.

El dilluns de vesprada ens dividiren en grups d’acord amb els projectes que realitzaríem durant aquells meravellosos dies, fent un diferent cada setmana. De matí, de dilluns a divendres, anàvem als diferents campus de la Universitat d’Oviedo, on rebíem classes i instruccions per a desenvolupar els nostres projectes. De vesprada, cada dia l’activitat variava. Un dia ens ensenyàrem a crear la nostra pròpia empresa (en un temps rècord, tot s’ha de dir!); altre ens portaren a fer una mica d’esport (futbol, bicicleta, bàsquet, voleibol...); a més a més, anàrem a l’estudi de televisió de la pròpia universitat on nosaltres mateixos ens inventarem una notícia i tinguérem l’oportunitat de gravar-la; també assistírem a diverses classes per a utilitzar correctament programes informàtics; i, per descomptat, ens portaren de ruta turística per la ciutat.

El cap de setmana, la història va ser ben diferent. La nostra ment encara no podia descansar després d’haver acabat el nostre projecte, així és que el dissabte de matí ens citaren a les dotze perquè cada grup explicara un principi físic diferent, però havíem d’explicar-lo d’una manera especial. El títol del treball era “Tots a escena”: es tractava de teatre. Després de les rialles que despertaren les nostres actuacions ens donaren una merescuda vesprada de descans i de més rialles i bons moments.

Però, el millor de tot estava per arribar: diumenge 21, 12:00 del mig dia, platja de Gijón, 20º C, vestit de bany i tovallola, sensació de fred. No ens va importar la fresqueta a la qual la majoria no estàvem acostumats (allà la gent es banyava com si res), passàrem un gran dia tombats a l’arena i tapats fins a les orelles mentre ens contàvem les anècdotes que havíem viscut durant la setmana.

En els següents sis dies el procés es repetí, encara que canviàrem de projecte i el cap de setmana, en lloc de dedicar-ho a la diversió, tinguérem una mica més de treball.

L’últim divendres presentarem els projectes, en els quals havíem participat, a la resta de companys, als professors de la universitat i als coordinadors del nostre campus. Malgrat el mínim de serietat que s’esperava per part de tots (tant d’alumnes com de professors) tampoc faltaren les rialles en aquesta ocasió ni la pinzellada còmica de la “graduació”, per així anomenar l’acte. Els coordinadors del nostre campus ens agraïren la nostra participació i ens obsequiaren amb tot tipus de material (motxilles, camisetes, carpetes, USB, llapis, regles...), mentre nosaltres els agraíem a ells l’oportunitat que ens havien brindat amb aquella beca.

Sense cap dubte, el pitjor dia va ser l’últim dissabte. Els acomiadaments començaren a les cinc de la matinada, quan una de les companyes se n'havia d’anar per a arribar a temps a l’aeroport. Les llàgrimes i les abraçades s’anaren succeint amb intervals d’hora i mitja, aproximadament. Els meus acomiadaments terminaren a les 10 i mitja del matí i, en el moment en què vaig pujar al cotxe, vaig sentir com una part de mi es quedava al “ San Gregorio”.

Sembla poc temps per a poder prendre tant d’afecte a tantes persones, però, podeu creure’m, es pren. I es pren perquè tots ells van ser millors amics només en quinze dies que moltes persones amb qui estàs tota la vida.

Ens n'anàrem tots amb una gran tristor al nostre cor però també amb la certesa  que ens emportàvem  vint-i-nou amics de vint-i-nou llocs diferents d’Espanya.

NO DEIXES DE LLUITAR

La suor recorria tot el seu cos, però especialment el front, d’a on esvarava fins a caure a terra. Les seues galtes, roges, delataven el seu cansament. Estava agenollada al terra, amb el cap mirant cap als peus i els ulls a punt de deixar eixir eixes llàgrimes que demanaven ser eixugades, mentres la dolça veu que eixia del tocadiscs continuava cantant. Ho havia tornat a fer. No sabia ben bé on fallava ni per què, però fallava. Això era l’única cosa que de veres importava: el resultat- i ella fallava. Va observar les puntes rígides i fetes malbé de les seues sabates de ballet, mentres tractava de recordar els moviments correctes de la coreografia. No podia fer-ho, estava en blanc. Res. Absolutament res li venia al cap. Les mans no podien continuar aguantant el seu pes, els braços li tremolaven per l’esforç i, finalment, es va deixar caure del tot al terra. Va tractar de fer enrere eixes llàgrimes que abans amenaçaven amb eixir, però les forces i l’ànim l’havien abandonada. Allí, tombada de costat, mentres observava a l’espill el reflex d’una noia esgotada plorant, es va preguntar si mereixia la pena tot el treball i el temps que hi dedicava. Per què tant d’esforç? Per què peus sanguinolents i postura perfecta? Per què? Per què?? Tal vegada ella no servia per a això. No importava el temps que havia dedicat, potser no estava feta per a això...No. No! Va apartar eixos pensaments del seu cap, obligà als seus ulls a contindre les llàgrimes, prengué alé i es tornà a incorporar. Els braços, les cames, els peus, tota ella tremolava. La suor continuava brollant del seu cos. Es secà la cara i prengué una mica d’aigua. La cançó ja havia terminat i a la sala regnava el silenci. Estava a soles, no hi havia lloc per a la vergonya ni els nervis, per a res que li fera oblidar els moviments. Posà de nou la música i es col·locà al centre de la sala. Començà a ballar. Aquesta vegada va sentir el ball. No només va ballar. Va sentir el que feia, dins, al seu cor. Un pas, dos, relevé i arabés, dos passes més... Estava eixint. No ho podia creure. Cap errada fins al moment. Continuà. Un somriure als llavis. Tres passes arrere, impuls, força, sentiment, respiració controlada, mirada fixa al front, peus creuats i oberts a l’aire, peus al terra, turmell doblat. Tota ella al terra... Ho havia tornat ha fer. Havia tornat a caure. Havia avançat però el salt continuava fallant-li. Eixa era l’errada. Tota la vesprada ballant i aquell maleït salt continuava sense eixir. Bé, havia aconseguit saber on fallava.

        Es va mirar a l’espill.

               La suor recorria tot el seu cos, però especialment el front, d’a on esvarava fins a caure a terra. Les seues galtes, roges, delataven el seu cansament. Aquesta vegada no deixà temps per què els pensaments li assaltaren. Prengué alé i s’incorporà altre cop. Els seus llavis li digueren <<pots fer-ho>>. Posà la música i es col·locà al centre de la sala. Començà a ballar. Un pas, dos, relevé i arabés, dos passes més... Un somriure als llavis. Tres passes arrere, impuls, força, sentiment, respiració controlada, mirada fixa al front, preparada per al salt...

                Tant se val quantes vegades caigues, només compten les que t’alces. 

ACTUA

          La valentia d’algunes persones fa que el món prenga consciència de la realitat i s’atrevisca a actuar. D’altra banda, la insensatesa d’unes altres sentencia la vida de la resta.

QUI TÉ UN AMIC...TÉ UN TRESOR?

           Les persones som éssers, com a poc, curiosos. Som capaços de ser forts front a pràcticament qualsevol situació, sense que ens afecten els comentaris dels altres ni les condicions del moment. Ja ens poden dir com som de lletjos, baixets o grossos que nosaltres sabem no prestar atenció a aquestes paraules.

Existeix sempre, però, un comentari o situació front al qual no som capaços de mantindre'ns forts. Quan ens trauen a relluir un defecte de personalitat, el sentiment de dolor s'apodera de nosaltres, ens debilita, ens ompli de tristesa el cor i ens impedeix defensar-nos. I, per què? Doncs, perquè nosaltres mateixos ens retraiem aquest defecte i ens esforcem per a corregir-lo.

El més curiós d'aquest aspecte de les persones és que, encara havent patit aquest sentiment que et destrossa per dins, no tenim cap inconvenient en fer patir a un altre. Poca s'atura encara que siga un segon a observar als altres, per tal d'adonar-se de quines coses els agrada que els diguen i quines no. Hi ha qui ho fa, malauradament molts utilitzen aquesta habilitat de conèixer a les persones per a actuar en la seua contra.

Molta gent es considera amistosa o bona amiga perquè té gran simpatia amb els altres, té gràcia per a conversar i per a fer-se unes rialles. Jo no la tinc, però, sincerament, considere que cal més ser amic de veritat, tenint en compte els sentiments de les persones que ens volten i donant-los el suport que necessiten, que no pas ser la persona més simpàtica que pugues conèixer, al mateix temps que la  més crítica i dura amb qui et creu el seu amic.

No és gens roí interessar-se pels altres i tindre consideració amb les seues debilitats. De fet, fer-ho ens converteix en persones més agradables i millors. No importa ser diferent, no importa no tindre un somriure als llavis tot el dia, ni tan sols importa no ser divertit o qualsevol altra cosa que sembla ser tan important en aquestes amistats artificioses, cada vegada més presents. Allò que veritablement importa és tindre al teu costat a qui diu ser amic teu, quan ho necessites, i al contrari; però més encara quan no et fa falta.

TAMBÉ EL RESPECTE

De segur que heu escoltat alguna vegada “cada casa és un món”, doncs bé, jo m’atreveixo a dir que “cada persona és un món”. Els individus que formen l’espècie humana som molt variats, tant físicament com mentalment, i és aquest últim àmbit del qual vull parlar-vos.

Per començar, parlarem de gelats. Gelats! Hi ha tants i de tants sabors! Probablement us agrade el gelat de xocolata amb vainilla o tal vegada el preferiu de llima i fresa. Segur, però, que no li direu a una altra persona que és imbècil, roïna o està malament del cap pel fet de que li agrade una barreja de sabors desagradable per a vosaltres. I per què? Perquè l’altra persona té dret a que li agrade, al mateix temps que no fa mal a ningú. El mateix passa amb la resta de menjar, la música, els esports, les aficions, les pel·lícules, els programes de televisió els jocs, etc. Ara bé, no passa el mateix quan es tracta d’ideologia política o religió.

Com ja he dit, els éssers humans som molt variats tant físicament com mentalment, fet que implica que no tots pensem igual ni tinguem la mateixa aparença. Malgrat això, tots volem i podem (o deuríem poder) donar la nostra opinió, encara sabent que no tothom pensarà igual. I, a més a més, volem que ens respecten. Aleshores, per què no som capaços de respectar altres persones quan opinen diferent? Per què hem de fer mal als altres per aquest motiu? No són totes les opinions respectables?

Sincerament, no conec la resposta a aquestes preguntes. Sé, però, que tots tenim dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió, així com a manifestar-ho públicament o privadament.  Malgrat açò, l’exercici d’aquest dret, per part d’una persona, té com a límit el dret homònim de qualsevol altra.

Per tant, crec fermament que s’ha de respectar l’opinió de qualsevol persona sempre que que aquesta no ataque la d’un altre, ni pose en perill les llibertats, els drets i la integritat dels altres o abogue per fer-ho.

Exemple del correcte exercici de la llibertat de pensament i d’expressió:

- Suport a un partit polític.

Exemple d’una manifestació de pensament que suposaria un atac als drets fonamentals d’altres persones:

- Enaltiment del terrorisme.

Amb aquest text vull que tots reflexionem sobre si som coherents amb allò que defensem i allò que realment fem. No podem defensar els nostres drets i les nostres llibertats si no tenim en compte els dels demés, és a dir, si no els respectem. No té sentit dir que tenim dret a parlar mentres fem callar a un altre.

Per finalitzar, afegiré que crec que hem de tindre més consideració amb els altres i ser tolerants amb la seua manera de veure el món, dins dels marges ja esmentats. Hem de tindre més cura amb les coses que diem i adonar-nos que encara que pensem que la veritat està de la nostra banda, potser no sigui així.

<<No compartisc el que dius, però defendré fins la mort el teu dret a dir-ho.>> Voltaire.

LES NORMES DE LA TERRA

       Les catàstrofes naturals són, sense cap dubte, els esdeveniments front als quals els humans ens sentim més impotents. Ens resulta frustrant veure com la força de la natura destrossa les infraestructures de les ciutats i com acaba amb la vida de les persones, amb relativa facilitat.

Recentment, l’illa del Japó s’ha vist afectada per un fatal tsunami produït per un terratrèmol de 9 graus en l’escala de Richter. Aquest incident ha provocat milers de morts i pèrdues econòmiques milionàries. Malgrat tot, el Japó presenta una infraestructura preparada per a resistir aquest esdeveniment i ha demostrat tindre les millors mesures de seguretat, donades aquestes condicions, de tot el planeta. Per si fos poc, els seus habitants són un exemple a seguir a causa del seu comportament tranquil i ordenat davant la catàstrofe.

Per altra banda, també ha sigut Japó qui ens ha demostrat el perill de les centrals nuclears al trobar-se front a una situació com l’esmentada. L’escapament de radioactivitat dels reactors nuclears japonesos així com el seu possible descontrol ha donat lloc a l’anunciament d’una exhaustiva inspecció de totes les centrals nuclears europees. A més a més, s’ha tornat a obrir el debat sobre si hem d’utilitzar aquest tipus d’energia o no.

Els esdeveniments que han tingut lloc al Japó, un país molt ben preparat per a pràcticament qualsevol tipus de situació, ens fa adonar-nos que la força del nostre planeta, un agent geològic viu, ens impedeix fer tot allò que volem sense tindre cura de la Terra, encara que supose un estalvi econòmic. Si desitgem viure en ella, hem de sotmetre’ns a les seues normes.