La suor recorria tot el seu cos, però especialment el front, d’a on esvarava fins a caure a terra. Les seues galtes, roges, delataven el seu cansament. Estava agenollada al terra, amb el cap mirant cap als peus i els ulls a punt de deixar eixir eixes llàgrimes que demanaven ser eixugades, mentres la dolça veu que eixia del tocadiscs continuava cantant. Ho havia tornat a fer. No sabia ben bé on fallava ni per què, però fallava. Això era l’única cosa que de veres importava: el resultat- i ella fallava. Va observar les puntes rígides i fetes malbé de les seues sabates de ballet, mentres tractava de recordar els moviments correctes de la coreografia. No podia fer-ho, estava en blanc. Res. Absolutament res li venia al cap. Les mans no podien continuar aguantant el seu pes, els braços li tremolaven per l’esforç i, finalment, es va deixar caure del tot al terra. Va tractar de fer enrere eixes llàgrimes que abans amenaçaven amb eixir, però les forces i l’ànim l’havien abandonada. Allí, tombada de costat, mentres observava a l’espill el reflex d’una noia esgotada plorant, es va preguntar si mereixia la pena tot el treball i el temps que hi dedicava. Per què tant d’esforç? Per què peus sanguinolents i postura perfecta? Per què? Per què?? Tal vegada ella no servia per a això. No importava el temps que havia dedicat, potser no estava feta per a això...No. No! Va apartar eixos pensaments del seu cap, obligà als seus ulls a contindre les llàgrimes, prengué alé i es tornà a incorporar. Els braços, les cames, els peus, tota ella tremolava. La suor continuava brollant del seu cos. Es secà la cara i prengué una mica d’aigua. La cançó ja havia terminat i a la sala regnava el silenci. Estava a soles, no hi havia lloc per a la vergonya ni els nervis, per a res que li fera oblidar els moviments. Posà de nou la música i es col·locà al centre de la sala. Començà a ballar. Aquesta vegada va sentir el ball. No només va ballar. Va sentir el que feia, dins, al seu cor. Un pas, dos, relevé i arabés, dos passes més... Estava eixint. No ho podia creure. Cap errada fins al moment. Continuà. Un somriure als llavis. Tres passes arrere, impuls, força, sentiment, respiració controlada, mirada fixa al front, peus creuats i oberts a l’aire, peus al terra, turmell doblat. Tota ella al terra... Ho havia tornat ha fer. Havia tornat a caure. Havia avançat però el salt continuava fallant-li. Eixa era l’errada. Tota la vesprada ballant i aquell maleït salt continuava sense eixir. Bé, havia aconseguit saber on fallava.
Es va mirar a l’espill.
La suor recorria tot el seu cos, però especialment el front, d’a on esvarava fins a caure a terra. Les seues galtes, roges, delataven el seu cansament. Aquesta vegada no deixà temps per què els pensaments li assaltaren. Prengué alé i s’incorporà altre cop. Els seus llavis li digueren <<pots fer-ho>>. Posà la música i es col·locà al centre de la sala. Començà a ballar. Un pas, dos, relevé i arabés, dos passes més... Un somriure als llavis. Tres passes arrere, impuls, força, sentiment, respiració controlada, mirada fixa al front, preparada per al salt...
Tant se val quantes vegades caigues, només compten les que t’alces.
M'agrada :D
ResponElimina