Avui a primera hora del dia tenia classe de Valencià i, com que el temari dels dos primers trimestres ja està donat i examinat, calia començar una nova lliçó. El títol de la unitat deia “Espot de batecs i paraules” i res em feia endevinar el compromís en què em veuria.
El primer punt de la unitat parlava sobre lèxic. “Lèxic! Què bé!” he pensat. I és que he de confessar-ho: és un apartat de la llengua que m’encanta. El professor ha demanat a una companya que diguera quina era la llengua de procedència de la nostra actual llengua. “Eixa la sé!” he pensat. Ella ha contestat “Del llatí...no?” i mentres jo pensava “...del llatí vulgar” el professor li ha fet la correcció que jo estava pensant. Hem continuat la classe i els meus millors vaticinis s’han complit: etimologia. “Oh! Millor encara.” he pensat, i és que si vos he dit que m’agrada el lèxic, el que més m’agrada dins d’aquest apartat és l’etimologia.
Recorde quan en tercer d’E.S.O havíem d’escollir assignatura optativa. Hi teníem diverses opcions: laboratori de física i química, laboratori de biologia i geologia, informàtica, francés, cultura clàssica i crec que alguna més, però ja no la recorde. Supose que, en el cas de no haver estat aquell any el primer que estava al meu actual institut o d’haver fet la matrícula quan ja coneixia algú dels meus futurs companys, hauria escollit alguna de les optatives que, dins de les que m’agradaven, haguera compartit amb alguna nova amistat. No va ser el cas. Vaig escollir, com ja deuríeu haver endevinat, cultura clàssica, malgrat el fet que ja estava quasi decidida a estudiar medicina – seria durant el desenvolupament d’aquell curs quan acabaria de decidir-me (què bonica la biologia de tercer!!).
Bé, doncs, el primer dia que vam tindre classe aquell curs, la meua companya de pupitre em va fer les preguntes pertinents quan coneixes algú amb qui compartiràs classe. Vaig descobrir que, dels dèsset que hi erem a classe, dotze estaven apuntats a la classe de francés, tres a la de laboratori i dos a la de cultura clàssica. Aquella persona amb qui hauria de compartir gairebé classes particulars d’optativa va resultar ser un xicot molt alt i molt simpàtic interessat també per la matèria. Així doncs, les classes d’aquella assignatura es desenvoluparen molt agradablement i em descobriren tot un món de prefixes, sufixes, arts, restes de llatí i grec a la nostra llengua i, més bé de passada, una miqueta d’etimologia àrab.
Continuant la classe d’avui, hem arribat a l’apartat de “Substrat, adstrat i superstart”. Ens centrarem en aquest últim. la definició que dóna el llibre és la següent: és el conjunt d’elements que deixa una llengua que s’ha introduït dins de l’àrea d’ una altra però sense arribar a substituir-la. Hem estat comentant els mots que ens resten d’aquelles llengües, analitzant primer les de procedència germànica i després àrab. Així és com hem arribat als topònims, concretament als que comencen per Ben- o Beni- que signifiquen “fill de”. Ha sigut llavors quan el professor ha dit: “Anem a fer una cosa! Anirem un per un i direm i topònim començat per Beni-! Comence jo: Benicàssim.” . No vos podeu imaginar com he patit. Tinc la desgràcia de no conèixer quasi cap poble de la nostra comunitat, ni tan sols de la nostra província. Conec el nom de molt pocs, començats per Beni- encara menys, i no parlem ja de en quants hi he estat!! i això és un fet que m’avergonyís, la veritat siga dita.
El joc ha començat: “Beni-...Beni-...” he pensat angoixada, “Benidorm, això val?” continuava al meu interior. “Benidorm!” Ha dit la primera jugadora. “Xe!!!...mmm...Beni-...”. “Benicarlò!” ha dit la següent. “Ufff!!!..Beni-...Beni-...”. “Benifassà!”. “Benasal!”. “Eeh! però aixó no és Beni-, és Ben-. També s’hi val?” he pensat, i més m’haguera valgut no pensar-ho i continuar rumiant nomenets. S’han botat un parell de jugadors perquè no en sabien cap, i mentres tant jo pensant i pensant i no hem venia cap nom, i dels que m’havien vingut els havien dit ja. “Amanda ens en dirà un” li ha dit el professor a la jugadora que anava abans de mi. “Beni-...Beni-... Beni-...Beni-... què??? BENI-QUÈ!!!!” . No sé qué han debatut Amanda i el professor perquè els meus propis pensaments no hem deixaven escoltar-la. Però el fet ha estat que m’ha arribat el torn. Mentres ell em deia “Patricia...” “Xan, xaaaan” (també hem tingut temps per a repassar les onomatopeies) , jo he alçat una mica el cap i he pensat “Algun en diré!” . L’he mirat, he obert la boca i he fet “B-...no ho sé” i he tornat a baixar el cap. “Ni ho intenta. Laura ens ho dirà...” . I ha continuat el joc “Benadressa!”.
Bé, com no m’ha agradat no saber-me cap nom dels pobles de la meua comunitat que comencen per Beni- he decidit buscar els noms i posar-los al bloc, per veure si aconsegueixo recordar algun que altre. També hi posaré els que comen per Ben-, per si de cas.
De Castelló: Benafer, Benafigos, Benassal, Benicarló, Benicàssim, Benlloch.
De València: Benaguasil, Benagéber, Benavites, Beneixida, Benetússer, Beniarjó, Beniatjar, Benicolet, Benifairò de la Valldigna, Benifairò de les Valls, Benifaió, Beniflà, Benigànim, Benimodo, Benismuslem, Beniparrell, Benirredrà, Benisanó, Benissoda, Benisuera.
D’Alacant: Benasau, Beneixama, Benejúzar, Benferri, Beniarbeig, Beniardà, Baniarrés, Benidoleig, Benidrom (si que valia!!), Benifallim, Benifato, Benigembla, Benijófar, Benilloba, Benillup, Benimantell, Benimarfull, Benimassot, Benimeli, Benissa, Benitachell.
A València et falta Benicull i Benimaclet. Aquest ultim a dia de hui és un barri de la capi, però jo el posaria també ;)
ResponElimina