Açò s'acaba

Açò s’acaba. Des de que començaren les benvolgudes vacances de Pasqua no he fet més que repetir-ho. Hui, últim dia de Pasqua m’he alçat del llit i ho he tornat a pensar en adonar-me que demà ja he de tornar a l’institut.

Si sóc sincera, les coses van començar a acabar-se ja fa molt de temps. De fet, començaren a acabar-se el mateix dia que van començar.  

Primer de tot, s’acabà la comoditat i calentor de la llar quan vam anar per primer cop a aquell lloc ple d’arbres, amb construccions de plàstic i goma, edificis aïllats enmig de la gespa i taules i cadires a la nostra mida, on uns pocs gegants en bata ens agarraven de la mà alhora que ens soltaven les mares i pares, que competien en plors amb nosaltres. Amb els anys s’acabà la despreocupació i la felicitat de la infantesa, quan el major problema que teníem era aconseguir la millor joguina a l’hora del pati. S’acabaren les migdiades, les classes de jugar amb plastilina i colorins i els patis interminables baix la lluentor del sol. S’acabà la facilitat per a demanar perdó i per a perdonar. S’acabaren les ganes de córrer fins a no poder més. S’acabaren els feliços anys de primària durant els que descobrirem persones increïbles que venien de vegades a classe per a explicar-nos com apagaven focs, salvaven vides i controlaven el trànsit. S’acabaren els infinits estius i el dubte de si ja hauria començat el curs i no ens havíem adonat. S’acabà aquell corredor d’aules de secundària que només arribar ens digueren “d’ací a no res estareu al final”- i tenien raó. S’acabaren els anys en què l’altura de les xiquetes doblegava a la dels xiquets. S’acabaren els berenars i els passeigs pel centre, xuplant piruletes i rosegant dolços. S’acabaren els cursos en què les notes i els esforços només comptaven a la consciència de cadascú.

S’acabà primer de batxiller el mateix dia que començà, perquè passà tan ràpid que quan començà segon encara posàvem als treballs “1r de Batxiller C”. S’acabà primer i la possibilitat de millorar el que havíem fet. S’acabà el merescut estiu en què volíem i vam fer tantes coses que semblava que haguera passat tota una vida, en comptes de dos mesos, i arribàvem a enyorar l’estressant hivern passat. S’acabaren les darreres vacances de Nadal, les de Magdalena i, ara, les de Pasqua. Però no només s’acaben aquestes vacances, també s’està acabant el curs, les classes en què compartim rialles i preocupacions, els matins a la porta de l’institut barallant per veure qui té pitjor cara, el temps per a estudiar per a selectivitat, els dies d’incertesa sobre el nostre futur.

Açò s’acaba, però està a punt de començar la nostra vida com a universitaris, com a adults, com a persones que busquen fer-se un lloc a aquest món.

El 14 de juny de 2012, de vesprada, acaba el nostre present i comença el nostre futur. 

Diccionari per a ociosos

Ballar:  Fer una sèrie de passes, salts i actituds amb ritme i cadència amb els quals, no només gaudeix qui les duu a terme sinó que també ho fa qui observa. És sinònim d’expressió.

Dansa:  Art basat en el ball mitjançant el qual els sentiments i les passions són palpables a l’escenari.

Passió:  Tendència o moviment anímic intens que altera l’estat natural de qui l’experimenta i que pot determinar la seua conducta.

Treball:  Esforç humà destinat a produir riquesa o servir als altres.

Esforç:  Vigor, força. Determinació que requereix l’entrega de qui el duu a terme.

Entrega:  Acte d’entregar que requereix un esforç i motivació i que dóna lloc a beneficis més o menys complaents.

Amistat:   Sentiment d’afecte envers una altra persona, sense relacions de parentesc i independent de l’atractiu. S’adverteix als usuaris d’aquest terme que tinguen compte a l’hora de jutjar si en són membres d’una. També s’adverteix que es vaja amb compte amb les que se trien.

Felicitat:  Satisfacció completa de l'ànim. S’adverteix als usuaris que no tracten d’aconseguir-la ininterrompudament, ja que els petits moments feliços són els seus constituents bàsics, i no un esta continu i incessant com es pensa.

Temps:  La durada i successió de les coses finites, considerada com a transcorrent d'una manera contínua i uniforme i que es mesura per fenòmens successius esdevinguts a intervals regulars. mai torna enrere. Es recomana no desaprofitar-lo ni tractar d’alterar-lo. Les conseqüències poden ser greument perjudicials per a la salut mental de qui tracte de fer-ho.

Mancança:  Manca, carència d’alguna cosa que es troba a faltar i que pot ser decisiu en la vida de les persones.

Conseqüència:   Proposició que es dedueix lògicament d'un principi o allò que segueix alguna cosa com a la seua causa. S’ha d’acceptar com a resultat dels nostres actes passats i tractar de mantindre-la, en cas de que sigue profitosa, o evitar-la en el futur, en cas de que no ens aporte benefici.

Desig:   Acte de voldre intensament. Tendència forta de la voluntat envers una cosa que es vol posseir o un acte que es vol complir. Perseguir-lo pot resultar perillós  alhora que estressant. Aconseguir-ho pot comportar una gran felicitat o decepció, d’aquesta darrera situació n’hi ha menys casos.

Reflexió:   Acció de reflexionar, de pensar els pros i els contres d’alguna cosa. Intent d’evadir-se de la realitat per tal de pensar a major claredat. Sol donar lloc a un determini o decisió.

Decisió: Acte de decidir. Prendre un determini, normalment, després d’haver-hi reflexionat. També es pot fer a la babalà, però els resultats poden ser molt negatius.

Abandó:  Acte d’abandonar, de cessar en alguna cosa. No continuar amb el que s’estava fent.

Comunicat:   Acte de comunicar, de transmetre un missatge a fi que altres persones coneguen allò sobre el que es vol informar. S’adverteix que s’han d’escollir les paraules adequades a l’hora d’efectuar-ne un.

Passivitat:   Acte de passar, de no fer ni cas. Compte! Pot resultar perillós per al terme, ja definit, amistat.

Ànim:  Acte d’animar, d’intentar fer somriure o millorar l’estat anímic d’una persona. Crucial per a l’amistat.

Acomiadament:   Acte d’acomiadar-se, de dir adéu. Pot anar acompanyat de llàgrimes, rialles, tristesa, felicitat, regals, promeses i, fins i tot, rebuig.

Tristesa:  Sentiment de qui està trist. Pot anar acompanyat de somriures postissos, llàgrimes i dolor. S’aconsella abandonar ràpidament aquest estat o no cessar en la recerca de cóm aconseguir-ho.

Resultat:   Sinònim de conseqüència, encara que pot entendres com a conseqüència esperada i desitjada. S’adverteix que no sempre són resultats reals, palpables o certs. 
Poden ser ficticis, immaterials i falsos. Es recomana tractar d’aconseguir els millors possibles, seguint l’ètica i la moral que ens emmarquen en el context de “bona persona”.

Beni-què?? 22/02/12

Avui a primera hora del dia tenia classe de Valencià i, com que el temari dels dos primers trimestres ja està donat i examinat, calia començar una nova lliçó. El títol de la unitat deia “Espot de batecs i paraules” i res em feia endevinar el compromís en què em veuria.

El primer punt de la unitat parlava sobre lèxic. “Lèxic! Què bé!” he pensat. I és que he de confessar-ho: és un apartat de la llengua que m’encanta. El professor ha demanat a una companya que diguera quina era la llengua de procedència de la nostra actual llengua. “Eixa la sé!” he pensat. Ella ha contestat “Del llatí...no?” i mentres jo pensava “...del llatí vulgar” el professor li ha fet la correcció que jo estava pensant. Hem continuat la classe i els meus millors vaticinis s’han complit: etimologia. “Oh! Millor encara.” he pensat, i és que si vos he dit que m’agrada el lèxic, el que més m’agrada dins d’aquest apartat és l’etimologia.

Recorde quan en tercer d’E.S.O havíem d’escollir assignatura optativa. Hi teníem diverses opcions: laboratori de física i química, laboratori de biologia i geologia, informàtica, francés, cultura clàssica i crec que alguna més, però ja no la recorde. Supose que, en el cas de no haver estat aquell any el primer que estava al meu actual institut o d’haver fet la matrícula quan ja coneixia algú dels meus futurs companys, hauria escollit alguna de les optatives que, dins de les que m’agradaven, haguera compartit amb alguna nova amistat. No va ser el cas. Vaig escollir, com ja deuríeu haver endevinat, cultura clàssica, malgrat el fet que ja estava quasi decidida a estudiar medicina – seria durant el desenvolupament d’aquell curs quan acabaria de decidir-me (què bonica la biologia de tercer!!).

Bé, doncs, el primer dia que vam tindre classe aquell curs, la meua companya de pupitre em va fer les preguntes pertinents quan coneixes algú amb qui compartiràs classe. Vaig descobrir que, dels dèsset que hi erem a classe, dotze estaven apuntats a la classe de francés, tres a la de laboratori i dos a la de cultura clàssica. Aquella persona amb qui hauria de compartir gairebé classes particulars d’optativa va resultar ser un xicot molt alt i molt simpàtic interessat també per la matèria. Així doncs, les classes d’aquella assignatura es desenvoluparen molt agradablement i em descobriren tot un món de prefixes, sufixes, arts, restes de llatí i grec a la nostra llengua i, més bé de passada, una miqueta d’etimologia àrab.

Continuant la classe d’avui, hem arribat a l’apartat de “Substrat, adstrat i superstart”. Ens centrarem en aquest últim. la definició que dóna el llibre és la següent: és el conjunt d’elements que deixa una llengua que s’ha introduït dins de l’àrea d’ una altra però sense arribar a substituir-la. Hem estat comentant els mots que ens resten d’aquelles llengües, analitzant primer les de procedència germànica i després àrab. Així és com hem arribat als topònims, concretament als que comencen per Ben- o Beni- que signifiquen “fill de”. Ha sigut llavors quan el professor ha dit: “Anem a fer una cosa! Anirem un per un i direm i topònim començat per Beni-! Comence jo: Benicàssim.” . No vos podeu imaginar com he patit. Tinc la desgràcia de no conèixer quasi cap poble de la nostra comunitat, ni tan sols de la nostra província. Conec el nom de molt pocs, començats per Beni- encara menys, i no parlem ja de en quants hi he estat!! i això és un fet que m’avergonyís, la veritat siga dita.

El joc ha començat: “Beni-...Beni-...” he pensat angoixada, “Benidorm, això val?” continuava al meu interior. “Benidorm!” Ha dit la primera jugadora. “Xe!!!...mmm...Beni-...”. “Benicarlò!” ha dit la següent. “Ufff!!!..Beni-...Beni-...”. “Benifassà!”. “Benasal!”. “Eeh! però aixó no és Beni-, és Ben-. També s’hi val?” he pensat, i més m’haguera valgut no pensar-ho i continuar rumiant nomenets. S’han botat un parell de jugadors perquè no en sabien cap, i mentres tant jo pensant i pensant i no hem venia cap nom, i dels que m’havien vingut els havien dit ja. “Amanda ens en dirà un” li ha dit el professor a la jugadora que anava abans de mi. “Beni-...Beni-... Beni-...Beni-... què??? BENI-QUÈ!!!!” . No sé qué han debatut Amanda i el professor perquè els meus propis pensaments no hem deixaven escoltar-la. Però el fet ha estat que m’ha arribat el torn. Mentres ell em deia “Patricia...” “Xan, xaaaan” (també hem tingut temps per a repassar les onomatopeies) , jo he alçat una mica el cap i he pensat “Algun en diré!” . L’he mirat, he obert la boca i he fet “B-...no ho sé” i he tornat a baixar el cap. “Ni ho intenta. Laura ens ho dirà...” . I ha continuat el joc “Benadressa!”.

Bé, com no m’ha agradat no saber-me cap nom dels pobles de la meua comunitat que comencen per Beni- he decidit buscar els noms i posar-los al bloc, per veure si aconsegueixo recordar algun que altre. També hi posaré els que comen per Ben-, per si de cas.

De Castelló: Benafer, Benafigos, Benassal, Benicarló, Benicàssim, Benlloch.

De València: Benaguasil, Benagéber, Benavites, Beneixida, Benetússer, Beniarjó, Beniatjar, Benicolet, Benifairò de la Valldigna, Benifairò de les Valls, Benifaió, Beniflà, Benigànim, Benimodo, Benismuslem, Beniparrell, Benirredrà, Benisanó, Benissoda, Benisuera.

D’Alacant: Benasau, Beneixama, Benejúzar, Benferri, Beniarbeig, Beniardà, Baniarrés, Benidoleig, Benidrom (si que valia!!), Benifallim, Benifato, Benigembla, Benijófar, Benilloba, Benillup, Benimantell, Benimarfull, Benimassot, Benimeli, Benissa, Benitachell.