Açò s'acaba

Açò s’acaba. Des de que començaren les benvolgudes vacances de Pasqua no he fet més que repetir-ho. Hui, últim dia de Pasqua m’he alçat del llit i ho he tornat a pensar en adonar-me que demà ja he de tornar a l’institut.

Si sóc sincera, les coses van començar a acabar-se ja fa molt de temps. De fet, començaren a acabar-se el mateix dia que van començar.  

Primer de tot, s’acabà la comoditat i calentor de la llar quan vam anar per primer cop a aquell lloc ple d’arbres, amb construccions de plàstic i goma, edificis aïllats enmig de la gespa i taules i cadires a la nostra mida, on uns pocs gegants en bata ens agarraven de la mà alhora que ens soltaven les mares i pares, que competien en plors amb nosaltres. Amb els anys s’acabà la despreocupació i la felicitat de la infantesa, quan el major problema que teníem era aconseguir la millor joguina a l’hora del pati. S’acabaren les migdiades, les classes de jugar amb plastilina i colorins i els patis interminables baix la lluentor del sol. S’acabà la facilitat per a demanar perdó i per a perdonar. S’acabaren les ganes de córrer fins a no poder més. S’acabaren els feliços anys de primària durant els que descobrirem persones increïbles que venien de vegades a classe per a explicar-nos com apagaven focs, salvaven vides i controlaven el trànsit. S’acabaren els infinits estius i el dubte de si ja hauria començat el curs i no ens havíem adonat. S’acabà aquell corredor d’aules de secundària que només arribar ens digueren “d’ací a no res estareu al final”- i tenien raó. S’acabaren els anys en què l’altura de les xiquetes doblegava a la dels xiquets. S’acabaren els berenars i els passeigs pel centre, xuplant piruletes i rosegant dolços. S’acabaren els cursos en què les notes i els esforços només comptaven a la consciència de cadascú.

S’acabà primer de batxiller el mateix dia que començà, perquè passà tan ràpid que quan començà segon encara posàvem als treballs “1r de Batxiller C”. S’acabà primer i la possibilitat de millorar el que havíem fet. S’acabà el merescut estiu en què volíem i vam fer tantes coses que semblava que haguera passat tota una vida, en comptes de dos mesos, i arribàvem a enyorar l’estressant hivern passat. S’acabaren les darreres vacances de Nadal, les de Magdalena i, ara, les de Pasqua. Però no només s’acaben aquestes vacances, també s’està acabant el curs, les classes en què compartim rialles i preocupacions, els matins a la porta de l’institut barallant per veure qui té pitjor cara, el temps per a estudiar per a selectivitat, els dies d’incertesa sobre el nostre futur.

Açò s’acaba, però està a punt de començar la nostra vida com a universitaris, com a adults, com a persones que busquen fer-se un lloc a aquest món.

El 14 de juny de 2012, de vesprada, acaba el nostre present i comença el nostre futur.