Si preguntem a un infant pels seus herois, el més probable és que ens parle d’un ser fictici amb poders especials que el fan invencible. Spiderman, Superman, Catwoman, Batman...tots tenen cadenes de producció de motxilles, samarretes, tovalloles, pilotes, estoigs i, fins i tot, menjar amb la seua cara dibuixada. Tots ells persegueixen el mal i no s’aturen fins que el delinqüent és a la presó, fet que provoca l’admiració dels més petits, i dels no tan petits.
Malauradament, en la majoria dels casos, les adulacions mai van dirigides als herois reals, a les persones que tracten d’acabar amb el “mal real”, qualsevol quina siga la seua aparença: un càncer, un assassí, un problema burocràtic, una canonada trencada, un paper llençat al terra... La gent no admira la vertadera heroïcitat que té davant, recorre al cinema i als còmics per a dipositar tot el seu suport i ànims en personatges que no fan una contribució real. Metges, advocats, personal de neteja, professors, arquitectes, economistes, pares, mares, veïns... entre molts altres ens han ajudat o han solventat un vertader problema. Han atrapat l’antiheroi de la pel·lícula, en un moment o altre, i ens han solucionat un conflicte real. És cert que no tothom actua de manera elogiable, tot i així hauríem de valorar més els nostres semblants.
Els herois de ficció deixaren de tindre valor per a mi el dia que em vaig adonar de tot el que han fet per mi les persones a les que he conegut. El mateix dia que vaig ser conscient del sacrifici i esforç que els havia suposat fer-ho. El mateix dia que les coses es van adreçar, després que es van tòrcer.
