Quan coneixes a una persona mai saps com acabarà la vostra història. Us tornareu a veure? Sereu amics? Us enfadareu? Tindreu els mateixos gustos? Acabareu decebent-vos l’un a l’altre? Només quan passa el temps podem contestar a aquestes preguntes. Però, quant de temps és necessari per a conèixer a algú?
Jo només vaig tindre quinze dies per a conèixer a vint-i-nou persones i, malgrat com de ràpid es passaren, van ser suficients per a adonar-me que m’haguera encantat tindre-les a prop tots els dies.
El 14 de juliol vaig arribar a la residència “San Gregorio” d’Oviedo preparada per a passar quinze dies d’entreteniment amb gent desconeguda per a mi. El primer contacte amb els que anàvem arribant es repetí una i altra vegada fins que ja hi érem tots. I una i altra vegada pensaves: “qui és tota esta gent? Seran simpàtics? Seran amables?” El procés consistia en dir el nom i el lloc de procedència. A poc a poc començàrem a associar els noms amb les cares i amb els projectes que anàvem a fer (encara que si no recordàvem el nom d’algú només havíem de pegar una ulladeta a la seua targeta d’identificació del campus). Érem reunits al saló de la residència “San Gregorio” trenta alumnes de ciències atorgats amb una beca d’estiu per a passar quinze dies gaudint de la ciència i de companys amb els mateixos interessos que nosaltres.
El dilluns de vesprada ens dividiren en grups d’acord amb els projectes que realitzaríem durant aquells meravellosos dies, fent un diferent cada setmana. De matí, de dilluns a divendres, anàvem als diferents campus de la Universitat d’Oviedo, on rebíem classes i instruccions per a desenvolupar els nostres projectes. De vesprada, cada dia l’activitat variava. Un dia ens ensenyàrem a crear la nostra pròpia empresa (en un temps rècord, tot s’ha de dir!); altre ens portaren a fer una mica d’esport (futbol, bicicleta, bàsquet, voleibol...); a més a més, anàrem a l’estudi de televisió de la pròpia universitat on nosaltres mateixos ens inventarem una notícia i tinguérem l’oportunitat de gravar-la; també assistírem a diverses classes per a utilitzar correctament programes informàtics; i, per descomptat, ens portaren de ruta turística per la ciutat.
El cap de setmana, la història va ser ben diferent. La nostra ment encara no podia descansar després d’haver acabat el nostre projecte, així és que el dissabte de matí ens citaren a les dotze perquè cada grup explicara un principi físic diferent, però havíem d’explicar-lo d’una manera especial. El títol del treball era “Tots a escena”: es tractava de teatre. Després de les rialles que despertaren les nostres actuacions ens donaren una merescuda vesprada de descans i de més rialles i bons moments.
Però, el millor de tot estava per arribar: diumenge 21, 12:00 del mig dia, platja de Gijón, 20º C, vestit de bany i tovallola, sensació de fred. No ens va importar la fresqueta a la qual la majoria no estàvem acostumats (allà la gent es banyava com si res), passàrem un gran dia tombats a l’arena i tapats fins a les orelles mentre ens contàvem les anècdotes que havíem viscut durant la setmana.
En els següents sis dies el procés es repetí, encara que canviàrem de projecte i el cap de setmana, en lloc de dedicar-ho a la diversió, tinguérem una mica més de treball.
L’últim divendres presentarem els projectes, en els quals havíem participat, a la resta de companys, als professors de la universitat i als coordinadors del nostre campus. Malgrat el mínim de serietat que s’esperava per part de tots (tant d’alumnes com de professors) tampoc faltaren les rialles en aquesta ocasió ni la pinzellada còmica de la “graduació”, per així anomenar l’acte. Els coordinadors del nostre campus ens agraïren la nostra participació i ens obsequiaren amb tot tipus de material (motxilles, camisetes, carpetes, USB, llapis, regles...), mentre nosaltres els agraíem a ells l’oportunitat que ens havien brindat amb aquella beca.
Sense cap dubte, el pitjor dia va ser l’últim dissabte. Els acomiadaments començaren a les cinc de la matinada, quan una de les companyes se n'havia d’anar per a arribar a temps a l’aeroport. Les llàgrimes i les abraçades s’anaren succeint amb intervals d’hora i mitja, aproximadament. Els meus acomiadaments terminaren a les 10 i mitja del matí i, en el moment en què vaig pujar al cotxe, vaig sentir com una part de mi es quedava al “ San Gregorio”.
Sembla poc temps per a poder prendre tant d’afecte a tantes persones, però, podeu creure’m, es pren. I es pren perquè tots ells van ser millors amics només en quinze dies que moltes persones amb qui estàs tota la vida.
Ens n'anàrem tots amb una gran tristor al nostre cor però també amb la certesa que ens emportàvem vint-i-nou amics de vint-i-nou llocs diferents d’Espanya.
